El ball d'Alves

Unes declaracions d'Alves dient que no entenia perquè , a casa nostra, els seus balls creaven tantes reaccions negatives han tornat a despertar el debat generat al voltant d'aquesta qüestió. Jo tampoc ho entenc, la veritat. Ja vaig dir al seu dia que estic segur que, en cap cas, ni Alves ni Thiago volien mofar-se de l'afició rival en un partit que el Barça va guanyar per golejada. Mai ho han fet i no seria lògic en el context guardiolà en què ens trobàvem. Aquell mateix context tendia a la gestió en la mesura correcta de la celebració, la rauxa i la festa. "Aquí, les celebracions les justes i correctes, i l'endemà a treballar!", va dir Guardiola sobre aquells fets després de disculpar-se'n; una reflexió totalment adequada a l'entrenador, a la seva filosofia treballadora i, sens dubte, una de les claus de l'èxit. Però... no podria ser que se n'hagués fet un gra massa? No van continuar jugant amb serietat, aquells jugadors, al cap de 30 segons? No caldria tenir en compte que un dels aspectes del futbol ja és la distracció del públic i espectadors, i on el jugar, passar-s'ho bé, saber perdre i saber guanyar (com també pencar i prendre's les coses amb seriositat) en són valors importants? Jo penso que sí.

"Aquest xicot ja fa anys que viu aquí, eh..." diuen alguns; com si "aquí" estigués mal vist o fos de mala educació celebrar un gol amb un ball brasiler. Com si es tractés de xiular a la taula, entrar a un lloc amb el cap cobert o altres coses que fa uns anys estaven "mal vistes". I mentrestant, es continuen veien altres coses com les actituds racistes a la grada, fets que sí que s'haurien de perseguir severament, perquè tenen com a únic objectiu atacar directament els sentiments d'una altra persona.

M'estranya la gran unanimitat que hi ha en condemnar el ball d'Alves. Trobo evidents els signes de perplexitat que mostra el jugador, perquè suposo que a ell el deu treure de polleguera (i a mi també) i el deu indignar molt veure el que passa per culpa d'una tonteria tan innocent i amb cap mena de mala intenció. I aquest és, de fet, un de molts exemples de petites coses que poden acabar afectant greument la relació entre dues parts en qualsevol context. Que llavors l'entorn blaugrana no se n'hagi de penedir, d'això...

El dia de la celebració de la copa del rei, per bé que tenia la clavícula trencada, Alves no va moure ni un múscul del seu cos; gairebé ni va somriure... Creieu que cal castigar tan durament un acte d'alegria? Us imagineu que Alves deixés el Barça pel linxament que ha rebut per aquest fet? Si algú té una explicació raonable per tot això, sisplau, que es manifesti! Només espero que Alves recuperi el seu somriure i la seva alegria característica que fan gairebé tanta falta com el seu bon joc.