La veritat és que ja fa temps que tinc el blog totalment abandonat. Però aquesta bonica iniciativa d'enllaçar els blogs aprofitant l'11 de setembre i la Via Catalana em va semblar molt interessant, una bona manera de treure la pols al blog. Abans l'usava per escriure les meves cròniques i articles d'opinió especialment sobre futbol i Fórmula 1, les meves dues grans passions esportives. Però ara ja escric en un diari digital, formant part d'un grup de joves estudiants que volem guanyar experiència en el món del periodisme esportiu en català.
És precisament de l'esport català que m'agradaria parlar. No vull repetir totes les raons per les quals el dia 11 sortirem a formar la cadena humana, perquè segur que tots les tenim molt presents, però sí que m'agradaria posar èmfasi en el meu camp professional. Sí, el dia 11 també sortiré al carrer amb l'anhel de veure les nostres seleccions catalanes competir oficialment. Us imagineu Puyol, Xavi i companyia jugant un mundial de futbol amb la senyera al pit? Com serà sentir els segadors en un podi de Fórmula 1 en honor a un possible futur guanyador? On no caldrà esperar gaire serà al mundial de motociclisme. Serà Marc Màrquez el primer català "no-espanyol" en guanyar un mundial? Que interessant serà veure com es reorganitzen les lligues o què fa la selecció espanyola sense els jugadors catalans.
Perquè tinc ganes de viure en una catalunya independent, perquè no puc esperar més per veure les seleccions catalanes oficials i que els esportistes catalans puguin triomfar amb la senyera, aquest dimecres seré a la cadena humana. Serà un esdeveniment meravellós i el record que en guardarem serà inesborrable, però aquest ha de ser l'últim cop que ens mobilitzem d'aquesta manera per exigir la independència. No podem esperar al 2016; no podem anar més enllà del 2014. Ara és el moment. El pròxim cop que sortim al carrer, serà per celebrar la victòria. Ens veiem a la Via Catalana!
Aquest post forma part de la cadena virtual que ve del següent blog: Silenci, estem llegint
... i que continua al blog de: Joan Rodó
Article a l'Ara Premium de l'Empar Moliner:
L'actor juvenil puja les escales de la caravana i seu a la cadira de maquillatge. La maquilladora el saluda. Li diu que la seva filla l'admira molt i que, si no li fa res, quan acabi de " fer-lo " (ho diu així) s'hi farà una foto. Que si no, la seva filla (que es diu Blanca) no l'hi perdonarà mai. Li pregunta si li pot treure la gorra de beisbol que porta posada (amb la visera al clatell) i el comença a maquillar. El tècnic de so, el d'attrezzo i la de vestuari li fan fotos, mentrestant.
L'actor juvenil tanca els ulls i respira. És Sant Jordi i les teles i les ràdios fan els programes en directe des de la plaça de Catalunya. Tenen les unitats mòbils allà, al centre de la ciutat. Ha de participar en el programa de tele dels matins (que és del canal on fan la seva sèrie) i al de ràdio (que és del mateix grup que el de la tele). La sèrie on fa de protagonista -hi fa d'adolescent problemàtic que descobreix l'amor a través d'una altra adolescent, també problemàtica- és la que té més audiència del canal. Totes les noies de menys de quinze anys voldrien ser-ne nòvies. Totes les mares, de més de 40 anys, voldrien ser-ne sogres. És un fenomen. No pot anar a fer un pa amb tomàquet en un bar que no es formi una aglomeració.
Mentre la maquilladora li pinta l'ombra dels ulls, li sona el telèfon. Es mira l'auricular. És la seva mare, collons. L'agafa.
-Mama, què? -pregunta exasperat. I escolta, pacient, el que li diu la dona.
-Mama, joder , t'he demanat que em planxis la camisa. És tant demanar? Mama, joder , que no puc sortir en una entrevista amb la samarreta cutre que porto, es que parece mentira, coño. No! No, tía , no! Jo t'he demanat la camisa planxada. Si tu no em portes la camisa planxada olvídate de mí ! Mama, t'ho dic en sèrio. O em portes la camisaa la voz de ya o no em veuràs el pèl en tres mesos. I para de plorar, joder, que fots pena.
http://www.ara.cat/premium/opinio/Basat-fets-reals_0_910108986.html
nota: m'abstinc de confirmar o condemnar aquesta acció més enllà de deixar clar que, evidentment, aquest no és el tracte que es mereix una mare en un context normal (repeteixo, no conec el context d'aquest cas; per això no ho valoro i m'agradaria comptar amb l'opinió del protagonista). Si ho he publicat és perquè l'Àlex ha mostrat interès per twitter i el noi no podia accedir a l'Ara Premium.
