Feliç 2012!!!

Aquest 2011 han passat i hi ha seguit havent moltes coses dolentes (el tsunami al Japó, l'augment de la crisi econòmica i la mala gestió dels nostres polítics, el retorn del PP, la impossibilitat de tenir el dret a decidir si els catalans volem un estat propi sense que ens continuïn robant els diners, la pobresa i la contaminació del nostre planeta...) que avui és un dia per recordar i tenir en compte. Veure que passa un altre any i els problemes globals segueixen igual és frustrant. Però quan acaba l'any, crec que cal ser una mica egoista i recordar les coses bones que ens han passat: moments màgics que he viscut i que mai s'oblidaran, les noves persones especials que he conegut aquest any, els triomfs del Barça i els sentiments que desperta aquest esport, els nous grups de música que he descobert, tots els bons discos que han sortit aquest any, el retorn al dojo de karate, els grans concerts a què he assistit... i adonar-se que de vegades és millor oblidar els grans problemes del nostre món i pensar en aquelles petites o grans coses que ens fan feliços (i més tenint en compte que el món s'acaba l'any que ve xD). I el que és més important: tenir clar els objectius i els somnis que tenim pel nou any i lluitar sempre sempre, fer el possible per aconseguir tot allò que ens proposem! MOLT BON ANY 2012 A TOTHOM!

Els millors discos del 2011

Icon For Hire - Scripted (Rock/Metal Alternatiu)

Aquest és l'àlbum de debut dels americans Icon For Hire. Una mescla molt interessant de metal modern de les guitarres i la bateria amb una veu pop totalment melòdica i enganxosa i unes bases electròniques molt ben composades i que encaixen a la perfecció amb el seu rock. De moment no hi ha gaire res a dir d'aquesta banda perquè acaben de sortir a la llum, només que la seva entrada ha sigut per la porta gran, amb una producció sonora impecable i una composició excel·lent que m'ha sorprès molt gratament.

_________________________________________________________________

Eikostate - Tribute to Perseverance (Rock Alternatiu / Música tradicional japonesa)

Després de 4 anys, aquests osonencs han pogut treure al mercat el seu primer treball, que més aviat sembla provinent d'una banda nord-americana que ja porta una llarga trajectòria musical. De fet, el disc ha estat produït als Estats Units i tres components del grup provenen d'After Feed-Back, una banda que va aconseguir molt renom al final dels anys noranta i principis del s. XXI. Melodies enganxoses acompanyades de guitarres lleugeres però contundents (com ho són el baix i la bateria) que enamoren a tots els públics.

_________________________________________________________________

 

In Flames - Sounds of a Playground Fading (Death-Metal Melòdic)

És el nou disc d'aquesta banda sueca que ja porta molts anys a l'escenari. És un grup que ha demostrat que a cada treball evoluciona cap a una nova direcció. En aquesta ocasió, la banda ha experimentat cap a un so més obscur però alhora atrevint-se amb alguna melodia vocal fins ara gairebé inexistent al repertori del grup. El disc, compost únicament pel guitarrista Björn Gelotte, conté un grapat de riffs extraordinaris.

 

_________________________________________________________________

La Pegatina - Xapomelön (Rumba)

El nou disc d'aquesta banda de Montcada evidencia que el grup segueix en una molt bona línia evolutiva. Sens dubte, és la millor injecció de moral, bon rotllo, ganes de festa i de ballar. Com ja es pot comprovar a la portada, el disc és una explosió d'energia constant, tot i que també té temes més melancòlics com "Molta merda i massa teatre" o "Luces en el bar", que enamoren. El seu estil està força estès al nostre país, però segons la meva opinió La Pegatina, i sobretot amb Xapomelön, són qui han sabut elaborar el millor producte.

 

_________________________________________________________________

 

Simple Plan - Get Your Heart On (Pop-Punk)

Els Simple Plan no afluixen la seva canya i, a diferència d'altres bandes de finals dels 90, no han volgut desviar-se gaire del seu atractiu Pop-Punk. En aquest disc, però, potser podem trobar alguna part bastant propera al Pop més comercial, començant per l'esplèndida intervenció de Natasha Bedingfield al seu hit "Jet Lag", l'inici de "Freaking Me Out" o "Summer Paradise", totes elles amb intervencions d'artistes externs del panorama musical més comercial. No obstant tot això, que no s'ha d'agafar com una crítica, la banda no ha deixat de banda les guitarres electrificades i la canya rockera de sempre i, naturalment, les melodies i la composició és molt més elaborada que en els seus treballs anteriors (així com la mescla i la masterització).

_________________________________________________________________

 

 

Red - Until We Have Faces (Rock/Metal Alternatiu)

Una banda inspirada pels àngels (es proclamen cristians fins al moll de l'os) que tot i aquest fet el diable els permet fotre canya a les guitarres. Han aconseguit una producció molt bonica i com sempre han realitzat unes composicions molt melòdiques, impactants, imponents i majestuoses, gràcies en bona part a les bases de violins i altres seccions de corda. No obstant, penso que falta continuïtat a la línia del disc. Comença brutalment amb "Feed The Machine" i "Faceless", però després vénen un seguit de cançons planeres i sense gaire punts d'interès fins a "Not Alone" i "Watch You Crawl" i llavors de nou el nivell baixa fins a ja l'última cançó, "Hymn for the Missing" (de fet és la penúltima; l'última és un tema instrumental que, des del meu punt de vista, sobra totalment).

 

Ànims, Villa!

No el veieu més content del normal sabent que no jugarà en 5 mesos? Crec que dintre de tot, la lesió li haurà anat bé perquè no passava pel seu millor moment i ara no ha de jugar i rep l'estima de tots els seus companys i seguidors. Espero que quan torni, pugui demostrar-nos el seu veritable potencial! Molts ànims, Villa!!! :)

This is War

Comença l'etapa del govern del PP.

El futur és molt incert. La primera reacció és de temor per la gran represàlia que pot exercir el PP sobre Catalunya. De totes maneres ja hi ha força gent que pensa en si aquests resultats ens poden beneficiar. És una opinió arriscada, però s'ha de tenir en compte. Si el PP comença a destrossar Catalunya, aquest fet pot fer reaccionar tot un bon grapat de catalans que encara no s'han adonat que cal i és possible deixar de pertànyer a Espanya. Gent que no sap que el govern d'aquest país ens fa ser coses que no som.

Desenganyem-nos, donar-nos pel sac ho faran tant els uns com els altres. En aquestes eleccions i en aquest congrés, els únics que poden fer alguna cosa per nosaltres són els partits catalans. En aquest sentit, és trist veure que dels 1.230.000 de vots independentistes, només 3 diputats la defensaran al congrés...

I pel que fa a Vic, doncs força satisfet amb els resultats. Seguim resistint com qui millor la marea de gavines!

En fi, continua la guerra, continua la guerra per la llibertat! I aquest cop, l'adversari és de més categoria i, per tant, la motivació ha de ser major! This is War!

Nyandú guanya el Sona 9

Emocionat de veure com companys que amb el poc que els conec sempre han demostrat gran humilitat i simpatia, i que sempre que he vist tocar he considerat músics excel·lents ara han aconseguit arribar a dalt de tot de la música moderna catalana. Enhorabona, Nyandú!!!

Spain's secret conflict

Gary Gibson va realitzar un reportatge sobre el conflicte entre Espanya i Catalunya ja fa temps i finalment avui he trobat un moment per mirar-me'l.

SPAIN'S SECRET CONFLICT from Jordi SF on Vimeo.

(Versió subtitulada al català aquí: http://vimeo.com/25245089)

Tal i com m'havien dit (gràcies, Albert, per recomanar-me'l) és impressionant. Gibson va extreure opinions de totes les bandes, però qualsevol persona amb mig pam de seny acaba entenent quin és el problema entre Espanya i Catalunya i com s'hauria de solucionar. M'agradaria destacar uns quants aspectes molt rellevants del reportatge:

- No és poc conegut que vivim en un dèficit fiscal (robatori de diners per part del govern espanyol) important. Potser no és tan conegut, però, que es tracta del dèficit més gran de la Unió Europea i que, arran d'això, existeixen fets com per exemple que a la resta d'Espanya, segons constata Carod Rovira, et pots treure el carnet de conduir gratuïtament. Impactant.

- Val la pena i és bonic veure entrevistats a peu de l'estadi Santiago Bernabéu abans d'un partit raonant i entenent que Catalunya vol ser independent i que ningú hauria d'oposar-li aquest dret. Que d'aquesta manera tothom estaria content i tindria el que voldria. És un bon moment per recordar que el nacionalisme català mai hauria d'entrar en conflicte cap a una població espanyola en general, sinó amb aquella població i especialment aquells governants que menyspreen Catalunya ("Catalunya és un càncer"), se n'inventen mentides ("el castellà és perseguit a Catalunya") i no permeten la lliure expressió i el dret a decidir dels seus ciutadans.

- Em refereixo a les declaracions repugnants de periodistes espanyols com Jiménez Losantos o Curri Valenzuela, que es contraposen a certes opinions de ciutadans espanyols i que, segons la meva opinió, desprestigien la dignitat del seu país. Aquesta gent tenen tanta aversió cap als catalans com certs alemanys tenien cap als jueus. Per què? Segurament per pur sensacionalisme i raó de ser a l'hora de guanyar popularitat creant conflicte, sumat a les arrels franquistes defensores de la unitat indestructible del que creuen que sempre ha estat unit.

- L'eloqüència de Mattew Tree, un personatge que m'ha despertat molta simpatia, tant pel fet que ha sabut entendre perfectament quin és el problema dels catalans, com per saber expressar aquest problema d'una manera molt objectivament irrefutable.

Mentrestant, els nostres polítics van discutint-se sobre si un va pactar amb el PP en el passat o si va enviar una tramesa electoral en castellà, i si l'altre no va assistir a la manifestació independentista, recordant-me els meus alumnes de 6 anys que es retreuen que un s'ha rigut del seu nom i l'altre li ha clavat una plantofada. Desgraciadament és el que tenim, no hi ha més; i si volem intentar arribar a algun lloc, cal no quedar-se a casa o votar en blanc perquè això beneficia els peixos grossos d'obediència espanyola. Sí, tots dos: PP i PSOE. Després de 8 anys de PSOE hem comprovat que no ens han regalat res. Potser amb una mica de canya del PP aconseguirem fer aixecar la falç a més catalans. Què en penseu?

Afirmació.1

Hauria d'haver nascut 7 anys abans per haver pogut veure aquesta banda en aquesta època, quan molaven, i d'altres com Linkin Park, Limp Bizkit, Deftones, Avril Lavigne, etc.

Lamentable.1

És lamentable que a twitter sigui trending topic en Simoncelli aquest i per tant se li doni més importància que a les més de 1000 víctimes del terratrèmol de Turquia... el que m'estranya és que no siguin tots morts aquests de la moto!!! Fa vergonya que es deixi practicar un esport tan perillós i que llavors sigui més important que un desastre natural tan catastròfic.

 

On tour with Eikostate!

Us deixo algunes fotos que vaig fer al concert d'Eikostate ahir a la Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat!

Recordeu que la setmana que ve actuaran divendres a la Mirona (Salt) i dissabte a l'Stroika (Manresa) amb el grup madrileny Sôber!

 

Eikostate - Tribute to Perseverance

Febrer de 2005. Llegeixo estupefacte al diari El 9nou que els After Feed-back han decidit separar-se. Just els havia conegut el Nadal anterior quan el meu germà em va regalar el seu segon disc, en l'època que també vaig descobrir Korn. Això era, però, l'inici d'un nou món. Al cap d'un any i mig vaig saber que "Eikostate", amb ex-components d'After Feed-back buscaven baixista. Vaig entrar al seu myspace i vaig escoltar la seva primera cançó, Theory of a Lifetime. El rotllo era totalment diferent que After, però prometia força. Al cap de poc vaig tenir l'oportunitat de trobar-los en un concert i jo, aleshores amb 15 anys i sense cap mena de vergonya m'hi vaig autopresentar com aquell que es va a fer fotos amb uns artistes americans mundialment famosos. Gràcies a la seva simpatia, ben aviat vaig assistir a un assaig seu, on em vaig quedar impressionat per les seves cançons i amb ganes de sentir-les en disc. La vida no sempre segueix el curs que tu voldries; he hagut d'esperar 4 anys per poder sentir el disc sencer.

El disc, enregistrat la tardor de 2007, havia de sortir a la llum la primavera de 2008, però per culpa de problemes discogràfics, els Eikostate no van poder trobar una oferta raonable fins fa ben poc, i el disc no ha sortit fins aquest setembre. Es titula Tribute to Perseverance i ha sortit de la mà d'RGB Suports (el segell català de Lax'n'busto, Els Pets, etc.).

Venint d'After Feed-back, els músics tenien el llistó molt alt. El disc d'Eikostate no és ni millor ni pitjor que After; simplement no té res a veure.

Cal dir que el disc comença amb "Riot", un tema addicional gravat fa poc a la Casamurada (Jesús Rovira) i que és la cançó principal del canal de 3XL, de TVC. Al ser més nova que la resta, es nota el progrés musical de la banda al llarg d'aquests anys. El segon tema, "The Betrayal", és simple però molt contundent, i és el single pel qual es va produir un videoclip recentment. "A Life Less Painful" és l'altre tema amb videoclip, aquest ja més vell. És el tema més comercial i que defuig més de les arrels nu-metaleres. De la resta de cançons, m'agradaria destacar el riff inicial de "Memories" (el tema acústic del disc) que penso que és d'una composició magistral, un dels millors riffs que mai he sentit, i que de fet dóna inici a una cançó preciosa i molt emotiva; el canvi que fa la cançó "Silence" a partir de després de la segona tornada, que amb un toc nu-metal dóna una alenada d'aire fresc imprescindible a una cançó tranquil·la i també emotiva; i "Theory of a Lifetime II" que, segons la meva opinió, és la més ràpida, canyera i intensa del disc.

Les lletres, escrites pel cantant David Martínez, parlen de problemes personals o experiències vitals amb què qualsevol es pot sentir identificat, però també trobem crítica social, com a "Selfish Deconstruction".

Quant a la producció, des del meu punt de vista, trobo a faltar una mica de presència i definició per part de les guitarres principals, definició que Jesús Rovira va aconseguir més amb el tema "Riot". En canvi, m'encanten les guitarres crunch o mig distorsionades. Res a dir respecte als altres instruments o la veu: el disc en general sona totalment professional i americà. Naturalment, els samples japonesos donen un toc únic i personal al disc. Potser personalment hauria apujat una mica el tempo de certes cançons, però aquest és un aspecte al qual et vas acostumant a base de sentir el disc. El disseny gràfic també és impecable.

Finalment cal mencionar l'extrema qualitat dels músics: la potència brutal del baix d'en Luis, (si no us ho creieu, aneu a un assaig i us ho demostrarà a través del seu "ampli-nevera" hehe); la rapidesa en què en roger ha après a tocar la bateria d'una manera magistral, oferint-nos uns breaks que enganxen moltíssim (i cal recordar que tocar amb claqueta no és feina fàcil); els grans riffs de l'Eloi i la seva espectacular i única posada en escena, on mostra que realment sent la música des del cor, fet que aconsegueix transmetre a tota l'audiència; i finalment la veu d'en David, un dels aspectes que m'han agradat més del cd, sobretot la gran diversitat de segones veus que s'escolten, molt ben aconseguides ("Memories", "Silence", "Theory of a Lifetime II"...). El seu impressionant registre vocàlic crec que simplement el col·loca entre els millors cantants del món, al nivell d'altres grans cantants que admiro com Corey Taylor, Jared Leto, Hayley Williams, Chester Bennington o Serj Tankian; gent que en directe són capaços d'afinar i a uns registres molt difícils.

I això és tot (que no és pas poc). Com ja em suposava, l'espera ha valgut la pena. Actualment, l'amistat continua amb els Eikostate i jo em cuido, juntament amb un altre col·lega, de l'Eikostate Street Team, amb el qual ajudem a difondre el grup a través de la xarxa.

Només fala dir (com sempre) que us compreu el cd perquè val molt la pena. Espero que a partir d'ara, la sort somrigui a aquests talentosos osonencs.


Tribute to Perseverance
Produït per Eikostate.
Mesclat per Drew Mazurek.
2011 RGB Supports.

Valoració: 8.9/10

www.eikostate.com 

www.facebook.com/eikostate

Compra el cd a:http://www.rgb.cat/index.php?c=56&veurefitxa=1421 o a qualsevol botiga de discos! 

Sobre el futur dels discos

La notícia avui al 9nou.cat sobre el tancament de la botiga de música de Vic "Gong", una notícia que m'afecta com a músic, m'ha empès a donar per acabades les vacances com a blocaire. És evident que el sector del cd està en total decadència. Però això és bo o dolent? Per als comerciants venedors de discos és clarament dolent, perquè es veuen obligats a tancar els seus negocis.

Per als consumidors hi ha diversos factors que cal analitzar. El fet de comprar un disc físicament és quelcom amb certa màgia i certa il·lusió. Recordo èpoques en què, per Nadal, la Martulina Divina de Vic estava tan plena que gairebé no podies ni entrar-hi. Personalment, m'agrada comprar aquells 4 o 5 discos a l'any que crec que són els millors i m'agrada tenir-los físicament i veure'ls damunt la taula. Però aquest fet no es contradiu al fet que sigui un descarregador compulsiu. Sense la possibilitat de descàrrega, no tindria l'oportunitat de conèixer tants grups com els que conec actualment; per tant, el meu bagatge musical seria considerablement inferior i això es veuria reflectit en la meva música.

I per als músics? Per un músic com jo, sense recursos i totalment fora del panorama "visible", Internet és una gran via per donar-te a conèixer. Encara que hi pengis algun tema, si fas un disc saps que hi haurà aquelles persones concretes que te'l compraran i des del primer moment saps que igualment no te'n faràs ric. Per als músics "famosos", la pèrdua de diners en la devallada de vendes de discos tampoc crec que sigui important perquè en realitat la gran majoria dels beneficis se'ls emporta la discogràfica. Els músics ja tenen els diners fets en concerts i merchandising. I amb les descàrregues també els és molt més fàcil donar-se a conèixer arreu del món.

L'única pega del tanament de les botigues de discos és el fet de no poder comprar, de tant en tant, aquella creació artística, no tan sols per la música, sinó també per la portada, el llibret i el disseny en general. I aquest és també un problema en la venda per iTunes Store. Crec que s'ha d'apostar per un sistema de compra de discos físics per Internet, que te'ls enviïn a casa i que no suposi una despesa d'infraestructura i de grans comandes. Simplement vendre el que el consumidor demana.

Erase

De les cendres de Nyflheim, neix Erase, un grup de joves osonencs que practiquen un metal agressiu (In Flames, Soilwork, Slipknot) barrejat amb moments melòdics imprescindibles (Red, Breaking Benjamin, Stone Sour). Després de realitzar diversos concerts com a Nyflheim i de buscar cantant durant un any, Erase arriben l'estiu de 2011 amb més força que mai.

Així és com ens presentem els Erase a la pàgina pública de facebook: http://www.facebook.com/erasemusica, on podreu escoltar un avançament de tres temes compostos per nosaltres aquests darrers mesos. I si teniu un perfil de facebook i voleu estar al corrent de les novetats del grup, només heu d'agregar-nos a http://www.facebook.com/eraseoficial.

També m'agradaria mostrar-vos algunes de les increïbles fotos que ens va fer la Sonia Arias.

 

Si us agrada el metal o la música en general, no espereu més a escoltar Erase! ;)

Que no em facin riure.

Òmnium es planteja la insubmissió fiscal en 4 anys si no tenim el concert econòmic mentre un alcalde d'Unió com el de Vic ja treballar per una consulta sobiranista de debò impulsada des dels ajuntaments? És un acudit? Que no em facin riure aquests d'Òmnium; com pretenen evadir-se dels impostos mantenint-se a Espanya? Per què no aposten per la independència d'una vegada en comptes d'anar fent la viu-viu amb el govern espanyol quan saben que no ens donaran ni un duro? Si realment no volem seguir sent espoliats per Madrid, el que hem de fer és marxar!

Eikostate - The Betrayal videoclip

Qui podria pensar que d'un lloc com Manlleu sorgís una banda com Eikostate. Qui podria pensar que d'una banda com Eikostate sorgís un videoclip com el de 'The Betrayal'. Els que coneixem aquests joves extremadament talentosos tant musicalment com en termes de disseny, producció i estètica no ens estranya gens el resultat del videoclip que ahir van estrenar, que mereix totes les accepcions de professional. A qualsevol que no conegui la banda i se li digui que Eikostate són americans estic segur que s'ho creuria. El fet, però, és que no és així, i això ens ha d'enorgullir.

La cançó del videoclip es titula 'The Betrayal' i formarà part del seu disc de debut, 'Tribute to Perseverance', que sortirà el proper 13 de setembre a la mà d'RGB Suports. De moment, ja es pot comprar el nou single 'The Betrayal' a través d'iTunes aquí.

Pel que fa al videoclip, la posada en escena de la banda, com ens tenen acostumats en els directes i com vam poder veure en l'anterior videoclip, és brillant. En aquest cas, també els acompanyen dos molt bons actors, Ramon Villegas i Vanessa Castro, que també interpreten el seu paper a la perfecció: una parella que no es veuen l'un a l'altre, fet que s'ha aconseguit plasmar molt bé amb el joc de la dutxa o de l'ascensor.

 

El lloc, les escenes i els plans estan molt ben aconseguits i es nota que Abel Roca (director), Xevi Polo (producció juntament amb els mateixos Eikostate, càmera, edició i postproducció) i Pere Rosselló (càmera) han realitzat un treball excel·lent. La combinació de tres escenaris diferents també molt ben lligada (la banda tocant junta, els components tocant sols, el detall d'en David cantant davant del vidre entelat i la història de la parella). I els detalls de l'slow-motion i de la càmera zenital ja són per caure de cul. Les localitzacions on toca el grup són alhota misterioses, boniques i ronegues, una combinació ideal.

L'estètica del grup també acuradíssima com sempre. Crida potser l'atenció que sigui en Rutx l'únic que canviï de vestimenta entre les preses individuals i les col·lectives.

Doncs bé, em sembla que només em queda adjuntar-vos el vídeo, i no us demanaré que us el mireu, perquè em sembla que ja és obvi que ho heu de fer!!!

http://www.facebook.com/eikostate

http://www.facebook.com/eikostreetteam

 

Amics...

M'agradaria compartir aquest vídeo amb vosaltres.



Per als que no estigueu enterats, el baixista d'Slipknot, Paul Gray, va morir fa un any als 38 anys per culpa de les drogues. Al vídeo, Corey Talyor, el cantant del grup i un dels millors amics de Paul es tatua la cara del seu amic amb la màscara que portava quan tocava. Però això no és important... l'important és el que diu i viu en Corey. Veure en Corey parlant del seu amic fa posar els pèls de punta i em fa emocionar molt.

Perquè tot plegat em fa recordar els meus amics. Us aseguro que els de debò es poden comptar amb els dits de les mans. Amb el temps, n'hi ha que es distancien, n'hi ha que apareixen, n'hi ha que reepareixen... però que se't mori un amic, i més a la joventut, ha de ser terrible... Però val més no pensar en aquestes coses, val més no pensar en quan una amistat s'acabarà, sinó que és millor pensar en el dia a dia, en el que m'estimo els meus amics de debò, en la sort que tinc de tenir-los amb mi, en procurar fer el millor per a ells i en desitjar-los el millor.

No acostumo a fer escrits sentimentals en públic, però aquest vídeo m'ha empès a fer-ho.


Moltes gràcies a tots per ser-hi, amics!

Sounds of a Playground Fading

M'acabo de descarregar el nou cd d'In Flames, Sounds of a Playground Fading. Fins al dia d'avui, només havia sentit el single que ja havien tret, Deliver Us; aquesta cançó ja em va enganxar moltíssim i em va deixar amb les ganes de sentir el disc sencer. Per alguna raó, el disc s'ha filtrat a la xarxa i això ha permès que el pogués sentir deu dies abans del seu llançament oficial.

És un disc espectacular. Conserva l'esperit de death-metal melòdic modern de la banda dels últims anys (res a veure, naturalment amb els inicis) però es nota un gran pas endavant, un pas que crec que era essencial. Un pas d'apropament cap al públic més extens del rock i el metal alternatiu, un pas que no agradarà gens als fans de tota la vida però que agradarà molt als fans de grups com Red però també alhora de la canya de Slipknot, com jo. Això, però, no vol dir que deixi d'haver-hi els típics solos heavies de la banda. Simplement, el contingut melòdic és molt més gran.

En general, el disc té unes línies melòdiques obscures, misterioses, inquietants, i que alhora et transporten a un altre món, et fan aixecar de la cadira ("fly into the distance, disappear for a while", diuen a Deliver Us); és un disc per, la primera vegada, escoltar amb la boca oberta. Els riffs de Björn Gelotte, el guitarrista i compositor dels temes, són extremadament bons i treballats, i el so, una combinació entre Marshall, Mesa Boogie Dual Rectifier i Peavy és immillorable, així com la producció final de tot el cd.

Està clar, doncs, que aquest serà un d'aquells 3 o 4 discos que em compro a l'any!

Us el podeu descarregar aquí (mentre no el descobreixin): http://www.headbangerscrew.net/musica/1068-in-flames-sounds-of-a-playground-fading-2011
I si teniu l'oportunitat i us agrada, compreu-lo!

Aquí us deixo el videoclip de Deliver Us, un vídeo preciós de veritat; dels millors que s'han vist últimament!

Visca el Barça!!!

Gràcies Pep, gràcies equip i gràcies Puyal!!!
Visca el Barça i visca Catalunya lliure!!! ||*||

The lord of the rings

En una de les tasques d'escriure, el nostre professor d'anglès ens va demanar que agaféssim una escena d'una pel·lícula i la passéssim a narració escrita. De seguida vaig pensar en una emotiva escena de La germandat de l'Anell, de Els Senyors dels Anells, quan en Frodo desperta després de recuperar-se d'una ferida i retroba el seu estimat Bilbo.

M'agradaria compartir-ne la meva versió. A veure què us sembla ;)

nota: en cap cas, aquest escrit està copiat del llibre original.

Podeu veure l'escena aquí: http://www.youtube.com/watch?v=8IeaGPZ6_Ks

A scene from the film The Lord of the Rings: The fellowship of the ring (directed by Peter Jackson, 2001) converted to book form

F

rodo left the room where he had stayed due to his injury. He was in Rivendell, land of the Elves. The atmosphere was full of calm and peace. A beautiful singing of birds was coming from some huge old green and brown trees. The buildings, standing just in front of a majestic waterfall, were magic themselves, with beautiful columns and ornamental roofs. Frodo, followed by his great friend Sam, walked along the corridors and the balconies of Rivendell.

Suddenly Frodo turned his head and something made him smile; his friends Pippin and Merry were running towards him. They hugged each other with great happiness. Then Frodo looked away and his expression changed. Behind a tree, sitting on a stone bench, there was an old fellow, swinging his legs as they didn’t reach the floor and writing in a book. Frodo had fixed his gaze on him, at first a little confused. But then, with great amusement and happiness, he realized the fellow was his uncle Bilbo. “Bilbo!” Frodo started to run towards him. Bilbo stopped writing and stood up.

“Hello, Frodo, my lad!” Bilbo hugged him with passion for a long time.

The two hobbits went alone on a balcony and Frodo, sitting on a bench, started to read Bilbo’s book. There and back again... a hobbit’s tale by Bilbo Baggins, he said reading the first page.

“This is wonderful!” and Frodo started to flick through the book.

“I meant to go back, wonder at the powers of Mirkwood, visit Lake-town, see the Lonely Mountain again.” Bilbo, who was at the edge of the balcony, turned back and with some difficulties went to sit next to Frodo. “But age, it seems, has finally caught up with me.”

Frodo continued flicking through the book. Then, he found a map of the Shire inside, drawn by Bilbo, who smiled as Frodo looked at it with a melancholic expression. “I miss the Shire,” he said, “I spent all my childhood pretending I was off somewhere else, off with you, on one of your adventures.” Frodo changed his expression and became a little sad. After a short pause he continued, “But my own adventure turned out to be quite different.” He stared at his uncle. “I’m not like you, Bilbo.”

“My dear boy!” said Bilbo stroking Frodo’s chest.

Concert de The Mimmisikous Band

Ahir, nit de Sant Jordi a la Jazz Cava. Podríem dir que va ser l'inici de la temporada Mimmisikous 2011, i això perquè segurament aquesta banda de joves i excel·lents músics osonencs és la que realitza més concerts i de les que atrau més públic a totes les festes majors d'Osona.

L'últim concert seu que vaig presenciar, si no recordo malament, va ser per la festa major de Manlleu i, seguint la seva conya que estan preparant repertori nou constantment, van seguir tocant les genials versions de sempre, com per exemple Black is Black, Freedom Sounds, Monkey Man, Hooligans, Twist and Shout o Eleanor Rigby dels Beatles.
El seu directe és dels que més fa ballar. El concert comença relativament calmat, però a mesura que passa el temps, el sempre nombrós públic acaba corejant les melodies i tornades de les cançons. Per la seva banda, els mimmisikous, amb un cantant de luxe, La Iaia (Ernest Crusats) saben contactar molt bé amb el públic i fer-nos gaudir al màxim. No falla, la Cava sempre es fa petita per acollir els Mimmisikous.

Espero doncs que, com cada estiu, hi hagi un bon grapat de concerts de The Mimmisikous Band dels quals poder gaudir! I, de fet, si no hi ha res de nou, crec que aquesta crònica ja servirà per tots ells.

Concert de Lax'n'busto

Ja fa dies que els Lax'n'busto van presentar la seva faceta simfònica al teatre l'Atlàntida de Vic. Un concert amb els èxits de sempre i la recuperació d'algun gran tema antic com Nen, surt al carrer. Va ser una experiència molt interessant escoltar aquestes cançons de rock que normalment hem viscut en una plaça, saltant i ballant i que, aquest cop, ens les van presentar amb arrengaments simfònics i que vam escoltar asseguts en una butaca. No obstant, va ser impossible que el públic restés assegut al sonar Llençat a la sala Ramon Muntanyà.

Ja fa molt temps Lax'n'busto realitza concerts i ja són molts els que he pogut presenciar. Per això, sempre està bé poder gaudir de les seves cançons d'una manera diferent a la que ens tenen acostumats. Músicalment, òbviament no tenen cap mena d'error digne de comentar, són uns músics excel·lents. Salva R. Albech té una gran veu, sobretot per als aguts, però tot i així sempre es trobarà molt a faltar el carismàtic to de Pemi Fortuny.

Si no l'heu escoltat, us recomano escoltar-vos el Lax'n'busto Simfònic, una gran gravació i un molt bon disc.

Olor d'estiu

Les 12 de la nit. Estic a l'habitació assaborint la victòria del Barça en un partidàs de futbol magnífic per part dels dos equips; la meva mare està recollint la roba estesa a fora el balcó. El bon temps em convida a sortir i descobreixo la intensa olor d'estiu que es respira en l'ambient. Això em convida a respirar fort i a somiar en el bon temps, la calor i els bons moments que arribaran. Dins del meu cap, encara ressona la preciosa cançó que escoltava fa un moment, Fireflies. Torno a respirar profundament i me'n vaig a la cuina. Agafo una maduixa... és més dolça que la mel.

El bon temps ja és aquí i l'estiu estar apunt d'arribar!

Acabo aquestes ratlles mentre l'aire pur penetra per la finestra de la meva habitació.

Concert de Moreno del Metal

Divendres passat, Moreno del Metal va presentar el seu disc Tiene Madera a la Sala Pasternak, per cert, buida de heavies osonencs que no han perdonat el salt de l'ex-cantant d'Udol al món de la música comercial i que no es van ni dignar a assistir al retorn del triomfador de La Nova Trinca a Osona.

Sigui com vulgui, està clar que les cançons de Moreno del Metal s'allunyen del heavy convencional i s'apropen molt a la música de festa major, sempre conservant el toc roquero de Toni Torres, equipat amb un gran Orange Rockerverb i una ESP amb pastilles emg.

Després d'una intro playbackejada (que, per cert, va començar a sonar mentre era al lavabo), els components del grup van pujar a l'escenari. Des del meu punt de vista, hauria sigut un començament més potent si la primera cançó hagués anat ajuntada i no hi hagués hagut una pausa. De totes maneres, aquesta petita anècdota es va oblidar de seguida al sentir la primera cançó, un tema que l'hauria de tornar a escoltar, però em va recordar moltíssim les cançons d'Ska-P que a mi m'agraden tant. Estrofes a ritme d'Ska i tornades solemnes amb grans coros de la somrient i bonica Diana Roig i power chords, acompanyats de l'imprescindible teclat de Gerard Miralpeix (per cert, segons em van dir, compositor del tema).

La resta de cançons pròpies van ser les que ja havíem sentit anys enrere. Però certament, en el concert, les versions van tenir molta importància. Una graciosa versió de la Trinca (ho farem tota la nit) i, sobretot, un seguit de revivals dels temes de sèries infantils mítiques de la tele com els Power Rangers, les Tortugues Ninja, Bola de Drac o Ramma van fer cantar com mai a una sala Pasternak bastant plena i molt animada.

El concert va acabar amb una obació i aplaudiments més que merescuts per als músics, que van realitzar un concert genial.

No cal oblidar-se de la gran qualitat dels dos nous components, Toni Pagès (bateria) i Jordi Franco (baix), ni de l'aparició sempre estel·lar de l'Artús "Jackson" i de la de Manu Guix, productor del disc.

Espero que Moreno del Metal torni ben aviat per la comarca a descarregar el seu directe enèrgic, divertit, però també emotiu. Llarga vida a la música, sigui comercial o no!!!

A Barcelona fan les coses bé

10-A, consulta per a la independència a Barcelona... primer pensament? Hi aniran quatre gats i el Sí no obtindrà gaires vots... qui sap; però això no ho sabrem fins el dia en qüestió.
El que sí que està clar és que estan fent les coses molt bé. Que l'Hereu els priva de fer-ne publicitat? L'Hereu se'n va als tribunals. Això és una campanya de debò, amb gent famosa implicada (actors, escriptors, periodistes), que són qui realment poden fer aixecar la gent del sofà! Aquí a Vic, ens va invadir el grandíssim López Tena i l'únic que se li va acudir després de conèixer que menys d'un 50% de la població havia votat va ser dir "que Déu us beneeixi".

Segurament a Barcelona tampoc superaran el 50% de participació, però almenys  s'haurà fet els possibles per aconseguir un bon resultat.

El vídeo de la campanya és enginyós i provocatiu, i crec que farà venir ganes d'anar a votar a més d'un que s'hauria quedat a casa.

Espero no equivocar-me amb les meves paraules i que el referèndum no sigui un fracàs com ha sigut arreu (tant d'organització com de resultats).

Concert de La Tropa

Aquesta és la primera crítica de concert que faig. A partir d'avui, intentaré escriure sobre tots els concerts interessants als quals assisteixi.

La pluja intensa que queia sobre Vic no convidava a sortir de casa, però tot i així no em volia perdre el concert de La Tropa en el marc del Mag Festival, un concert benèfic per a Osona Contra el Càncer. L'última vegada que els havia vist, havia sigut el matí del dissabte de Música Viva, en un concert al mig del Carrer Manlleu de Vic, on ja ens van proporcionar un petit tast de les noves cançons (a més d'oferir-nos un aperitiu de debò!). La grip em va impedir d'assistir al concert de la Torratxa la nit de Nadal i per això realment tenia ganes de tornar-los a sentir després de mig any.

La seva actuació va començar força puntual a dos quarts de 10, malgrat la poca assistència de públic que es va mantenir durant tota l'actuació. El grup, ahir amb 9 components, va començar a tocar les noves cançons del que serà el seu proper disc. Un directe molt dinàmic i lligat que no es va fer gens pesat en cap moment i que, sumat amb el poc temps de què disposaven, va fer que el concert es fes curt.

Les noves cançons són realment excel·lents. La incorporació de Jordi Erra a la bateria ha vingut lligat amb un petit canvi musical a la banda, i potser un cert grau més de professionalitat, però mai sense abandonar l'esperit rumbero/folkero/de pagès, festiu i animat que caracteritza la banda. Tampoc ha desaparegut cap dels instruments de sempre, sinó al contrari: ahir vam poder gaudir del so d'un banjo! Musicalment, com ja es podia observar en el seu anterior àlbum, Un Istiu de merda, es va comprovar que les cançons estan realment molt ben compostes i molt ben resoltes (la qual cosa sempre es d'agrair).

La Tropa és, des del meu punt de vista, el grup osonenc per excel·lència que és capaç de fer ballar i de fer moure a tothom. Ahir, malauradament no ho va aconseguir com normalment per culpa de la poca assistència de públic. Personalment, també m'hauria agradat sentir algun dels hits antics i que tothom coneix; espero que no els oblidin en els pròxims concerts, quan disposin de més temps.

De moment, ja tenim pròxima cita per sentir el grup: serà el 17 d'abril a la Jazz Cava de Vic. No us els perdeu!

Alcem-nos!

Si el 10J ens haguéssim quedat al carrer i haguéssim iniciat una revolució pacífica similar a la d'Egipte, potser hauríem aconseguit alguna cosa.

Alcem-nos, mai és massa tard!

De moment, preneu exemple de l'entrenador del Girona i no deixeu que ens prenguin la llibertat d'expressar-nos en la nostra llengua!

Web Riallera

Fins avui no us havia parlat de la pàgina web que he dissenyat i muntat (amb codi CSS a través de Dreamweaver) perquè, de fet, estava pendent d'arreglar certs problemes amb els botons dels menús (aquestes coses, quan no s'usa manuals i es fa servir la intuïció acostumen a costar més, però d'aquesta manera penso que la compensació és més satisfactòria!)

Doncs us estic parlant de la pàgina web del Grup Sardanista Riallera, de Vic, del qual havia estat dansaire temps enrere i en el qual ballen actualment molts dels meus amics.

Aquest ja és el segon disseny que faig de la pàgina. Volia canviar bastantes coses: principalment, fer un disseny més professional, vistós i encarat a l'atracció d'interessats (importància de les fotos, banners de propaganda, etc.), però alhora més simplificat per a la facilitació del manteniment (la primera pàgina ja és la pàgina de notícies, una agenda elaborada a partir d'una taula en comptes d'una visió "calendari"...). Dissenyar-la no ha estat fàcil, entre altres coses pel que ja he dit: m'he basat pràcticament durant tot el procés en la meva intuïció. Cal dir, però, que vaig descobrir el CSS gràcies al meu pare que, tot i no haver aconseguit fer-me llegir el manual, m'ha ajudat molt donant-me consells i propostes de vies d'investigació. Per tant, vull donar-li les gràcies des d'aquí.

Tampoc m'agradaria oblidar-me del dissenyador del fons de rodones del menú, que és en Marc Pratdesaba.

Més enllà del disseny, el manteniment web el portem a terme l'Aina i jo.

Només queda doncs que entreu a la pàgina, us la mireu i després comenteu a veure què us sembla!
http://www.riallera.cat/

Important: la web està pensada per una resolució de pantalla de 1280px. Si la vostra és inferior, es possible que el disseny en quedi ressentit... o sigui que ja ho sabeu, a canviar-vos la pantalla, que els temps canvien! ;)

Si us interessa estar al corrent del Grup Sardanista Riallera, a més de visitar la pàgina web també podeu contactar-los a través del facebook oficial: http://www.facebook.com/gsriallera

Versió de Pinball Map (In Flames)

Hola! Us deixo la versió de Pinball Map del grup In Flames que vaig gravar fa temps i de la qual ara he fet vídeo per presentar-la al concurs Yamaha Guitar Hero.
Quant a la gravació, primer vaig crear la bateria midi i els efectes amb un programa anomenat Reason. Després vaig gravar les guitarres en línia amb la pedalera Pod xt Live i després vaig gravar la línia de baix.
A veure si us agrada! ;)