Ahir mateix, Txarango posava l'enllaç de descàrrega del seu nou àlbum per descarregar a la seva pàgina web. Després de 30 minuts ja l'estaven escoltant més de 1.000 persones. El títol és "Benvinguts al llarg viatge" i és un d'aquells discos que cal escoltar unes tres o quatre vegades abans de trobar-li el punt.
Són cançons d'aquelles que jo en dic festives. Una barreja de ritmes d'ska i reggae, amb trompetes i un piano molts cops a ritme de salsa. D'aquest estil sempre m'enamoren les línies de baix, i el disc de Txarango no n'és una excepció. I és que la veritat és que si he de destacar alguna cosa del disc en especial és la gran qualitat musical dels intèrprets, des del primer a l'últim, i passant també per les col·laboracionsvocals de diversos grups destacats del panorama de mastissatge, fusió i rumba català(La Pegatina, Bongo Botrako, Strombers...). La producció, mescla i masterització de l'àlbum també és impecable. Tot sona amb detall i claredat. Pel que fa a la composició potser hauria arrodonit algun tema una mica diferent i n'hauria animat algun una mica més. De totes maneres hi ha cançons fantàstiques, com la delicadesa que ens presenta "Un Pam de Nas".
Espero que aquest viatge sigui realment llarg per Txarango!
Aquí teniu el meu primer vídeo amb la meva nova guitarra acústica. La cançó és del primer i únic disc que m'agrada (fins a dia d'avui) de l'Avril Lavigne; es diu "I'm With You". Espero que us agradi!
Aquest és l'àlbum de debut dels americans Icon For Hire. Una mescla molt interessant de metal modern de les guitarres i la bateria amb una veu pop totalment melòdica i enganxosa i unes bases electròniques molt ben composades i que encaixen a la perfecció amb el seu rock. De moment no hi ha gaire res a dir d'aquesta banda perquè acaben de sortir a la llum, només que la seva entrada ha sigut per la porta gran, amb una producció sonora impecable i una composició excel·lent que m'ha sorprès molt gratament.
Eikostate - Tribute to Perseverance (Rock Alternatiu / Música tradicional japonesa)
Després de 4 anys, aquests osonencs han pogut treure al mercat el seu primer treball, que més aviat sembla provinent d'una banda nord-americana que ja porta una llarga trajectòria musical. De fet, el disc ha estat produït als Estats Units i tres components del grup provenen d'After Feed-Back, una banda que va aconseguir molt renom al final dels anys noranta i principis del s. XXI. Melodies enganxoses acompanyades de guitarres lleugeres però contundents (com ho són el baix i la bateria) que enamoren a tots els públics.
In Flames - Sounds of a Playground Fading (Death-Metal Melòdic)
És el nou disc d'aquesta banda sueca que ja porta molts anys a l'escenari. És un grup que ha demostrat que a cada treball evoluciona cap a una nova direcció. En aquesta ocasió, la banda ha experimentat cap a un so més obscur però alhora atrevint-se amb alguna melodia vocal fins ara gairebé inexistent al repertori del grup. El disc, compost únicament pel guitarrista Björn Gelotte, conté un grapat de riffs extraordinaris.
El nou disc d'aquesta banda de Montcada evidencia que el grup segueix en una molt bona línia evolutiva. Sens dubte, és la millor injecció de moral, bon rotllo, ganes de festa i de ballar. Com ja es pot comprovar a la portada, el disc és una explosió d'energia constant, tot i que també té temes més melancòlics com "Molta merda i massa teatre" o "Luces en el bar", que enamoren. El seu estil està força estès al nostre país, però segons la meva opinió La Pegatina, i sobretot amb Xapomelön, són qui han sabut elaborar el millor producte.
Els Simple Plan no afluixen la seva canya i, a diferència d'altres bandes de finals dels 90, no han volgut desviar-se gaire del seu atractiu Pop-Punk. En aquest disc, però, potser podem trobar alguna part bastant propera al Pop més comercial, començant per l'esplèndida intervenció de Natasha Bedingfield al seu hit "Jet Lag", l'inici de "Freaking Me Out" o "Summer Paradise", totes elles amb intervencions d'artistes externs del panorama musical més comercial. No obstant tot això, que no s'ha d'agafar com una crítica, la banda no ha deixat de banda les guitarres electrificades i la canya rockera de sempre i, naturalment, les melodies i la composició és molt més elaborada que en els seus treballs anteriors (així com la mescla i la masterització).
Una banda inspirada pels àngels (es proclamen cristians fins al moll de l'os) que tot i aquest fet el diable els permet fotre canya a les guitarres. Han aconseguit una producció molt bonica i com sempre han realitzat unes composicions molt melòdiques, impactants, imponents i majestuoses, gràcies en bona part a les bases de violins i altres seccions de corda. No obstant, penso que falta continuïtat a la línia del disc. Comença brutalment amb "Feed The Machine" i "Faceless", però després vénen un seguit de cançons planeres i sense gaire punts d'interès fins a "Not Alone" i "Watch You Crawl" i llavors de nou el nivell baixa fins a ja l'última cançó, "Hymn for the Missing" (de fet és la penúltima; l'última és un tema instrumental que, des del meu punt de vista, sobra totalment).
Emocionat de veure com
companys que amb el poc que els conec sempre han demostrat gran
humilitat i simpatia, i que sempre que he vist tocar he considerat
músics excel·lents ara han aconseguit arribar a dalt de tot de la música
moderna catalana. Enhorabona, Nyandú!!!
Febrer de 2005. Llegeixo estupefacte al diari El 9nou que els After Feed-back han decidit separar-se. Just els havia conegut el Nadal anterior quan el meu germà em va regalar el seu segon disc, en l'època que també vaig descobrir Korn. Això era, però, l'inici d'un nou món. Al cap d'un any i mig vaig saber que "Eikostate", amb ex-components d'After Feed-back buscaven baixista. Vaig entrar al seu myspace i vaig escoltar la seva primera cançó, Theory of a Lifetime. El rotllo era totalment diferent que After, però prometia força. Al cap de poc vaig tenir l'oportunitat de trobar-los en un concert i jo, aleshores amb 15 anys i sense cap mena de vergonya m'hi vaig autopresentarcom aquell que es va a fer fotos amb uns artistes americans mundialment famosos.Gràcies a la seva simpatia, ben aviat vaig assistir a un assaig seu, on em vaig quedar impressionat per les seves cançons i amb ganes de sentir-les en disc. La vida no sempre segueix el curs que tu voldries; he hagut d'esperar 4 anys per poder sentir el disc sencer.
El disc, enregistrat la tardor de 2007, havia de sortir a la llum la primavera de 2008, però per culpa de problemes discogràfics, els Eikostate no van poder trobar una oferta raonable fins fa ben poc, i el disc no ha sortitfins aquest setembre. Es titula Tribute to Perseverance i ha sortit de la mà d'RGB Suports (el segell català de Lax'n'busto, Els Pets, etc.).
Venint d'After Feed-back, els músics tenien el llistó molt alt. El disc d'Eikostate no és ni millor ni pitjor que After; simplement no té res a veure.
Cal dir que el disc comença amb "Riot", un tema addicional gravat fa poc a la Casamurada (Jesús Rovira) i que és la cançó principal del canal de 3XL, de TVC. Al ser més nova que la resta, es nota el progrés musical de la banda al llarg d'aquests anys.El segon tema, "The Betrayal", és simple però molt contundent, i és el single pel qual es va produir un videoclip recentment. "A Life Less Painful"és l'altre tema amb videoclip, aquest ja més vell. És el tema més comercial i que defuig més de les arrels nu-metaleres. De la resta de cançons, m'agradaria destacar el riff inicial de "Memories" (el tema acústic del disc)que penso que és d'una composició magistral, un dels millors riffs que mai he sentit, i que de fet dóna inici a una cançó preciosa i molt emotiva; el canvi que fa la cançó "Silence" a partir de després de la segona tornada, que amb un toc nu-metal dóna una alenada d'aire fresc imprescindible a una cançó tranquil·la i també emotiva; i "Theory of a Lifetime II" que, segons la meva opinió, és la més ràpida, canyera i intensa del disc.
Les lletres, escrites pel cantant David Martínez, parlen de problemes personals o experiències vitals amb què qualsevol es pot sentir identificat, però també trobem crítica social, com a "Selfish Deconstruction".
Quant a la producció, des del meu punt de vista, trobo a faltar una mica de presència i definició per part de les guitarres principals, definició que Jesús Rovira va aconseguir més amb el tema "Riot". En canvi, m'encanten les guitarres crunch o mig distorsionades. Res a dir respecte als altres instruments o la veu: el disc en general sona totalment professional i americà. Naturalment, els samples japonesos donen un toc únic i personal al disc. Potser personalment hauria apujat una mica el tempo de certes cançons, però aquest és un aspecte al qual et vas acostumant a base de sentir el disc. El disseny gràfic també és impecable.
Finalment cal mencionar l'extrema qualitat dels músics: la potència brutal del baix d'en Luis, (si no us ho creieu, aneu a un assaig i us ho demostrarà a través del seu "ampli-nevera" hehe); la rapidesa en què en roger ha aprèsa tocar la bateria d'una manera magistral, oferint-nos uns breaks que enganxen moltíssim (i cal recordar que tocar amb claqueta no és feina fàcil); els grans riffs de l'Eloi i la seva espectacular i única posadaen escena, on mostra que realment sent la música des del cor, fet que aconsegueix transmetre a tota l'audiència;i finalment la veu d'en David, un dels aspectes que m'han agradat més del cd, sobretot la gran diversitat de segones veus que s'escolten, molt ben aconseguides ("Memories", "Silence", "Theory of a Lifetime II"...). El seu impressionantregistre vocàlic crec que simplement el col·loca entre els millors cantants del món, al nivell d'altres grans cantants que admiro com Corey Taylor, Jared Leto, Hayley Williams, Chester Benningtono Serj Tankian; gent que en directe són capaços d'afinar i a uns registres molt difícils.
I això és tot (que no és pas poc). Com ja em suposava, l'espera ha valgut la pena. Actualment, l'amistat continua amb els Eikostate i jo em cuido, juntament amb un altre col·lega, de l'Eikostate Street Team, amb el qual ajudem a difondre el grup a través de la xarxa.
Només fala dir (com sempre) que us compreu el cd perquè val molt la pena. Espero que a partir d'ara, la sort somrigui a aquests talentosos osonencs.
Tribute to Perseverance Produït per Eikostate. Mesclat per Drew Mazurek. 2011 RGB Supports.
La notícia avui al 9nou.cat sobre el tancament de la botiga de música de Vic "Gong", una notícia que m'afecta com a músic, m'ha empès a donar per acabades les vacances com a blocaire. És evident que el sector del cd està en total decadència. Però això és bo o dolent? Per als comerciants venedors de discos és clarament dolent, perquè es veuen obligats a tancar els seus negocis.
Per als consumidors hi ha diversos factors que cal analitzar. El fet de comprar un disc físicament és quelcom amb certa màgia i certa il·lusió. Recordo èpoques en què, per Nadal, la Martulina Divina de Vic estava tan plena que gairebé no podies ni entrar-hi. Personalment, m'agrada comprar aquells 4 o 5 discos a l'any que crec que són els millors i m'agrada tenir-los físicament i veure'ls damunt la taula. Però aquest fet no es contradiu al fet que sigui un descarregador compulsiu. Sense la possibilitat de descàrrega, no tindria l'oportunitat de conèixer tants grups com els que conec actualment; per tant, el meu bagatge musical seria considerablement inferior i això es veuria reflectit en la meva música.
I per als músics? Per un músic com jo, sense recursos i totalment fora del panorama "visible", Internet és una gran via per donar-te a conèixer. Encara que hi pengis algun tema, si fas un disc saps que hi haurà aquelles persones concretes que te'l compraran i des del primer moment saps que igualment no te'n faràs ric. Per als músics "famosos", la pèrdua de diners en la devallada de vendes de discos tampoc crec que sigui important perquè en realitat la gran majoria dels beneficis se'ls emporta la discogràfica. Els músics ja tenen els diners fets en concerts i merchandising. I amb les descàrregues també els és molt més fàcil donar-se a conèixer arreu del món.
L'única pega del tanament de les botigues de discos és el fet de no poder comprar, de tant en tant, aquella creació artística, no tan sols per la música, sinó també per la portada, el llibret i el disseny en general.I aquest és també un problema en la venda per iTunes Store. Crec que s'ha d'apostar per un sistema de compra de discos físics per Internet, que te'ls enviïn a casa i que no suposi una despesa d'infraestructura i de grans comandes. Simplement vendre el que el consumidor demana.
De les cendres de Nyflheim, neix Erase, un grup de joves osonencs que practiquen un metal agressiu (In Flames, Soilwork, Slipknot) barrejat amb moments melòdics imprescindibles (Red, Breaking Benjamin, Stone Sour). Després de realitzar diversos concerts com a Nyflheim i de buscar cantant durant un any, Erase arriben l'estiu de 2011 amb més força que mai.
Així és com ens presentem els Erase a la pàgina pública de facebook: http://www.facebook.com/erasemusica, on podreu escoltar un avançament de tres temes compostos per nosaltres aquests darrers mesos. I si teniu un perfil de facebook i voleu estar al corrent de les novetats del grup, només heu d'agregar-nos a http://www.facebook.com/eraseoficial.
També m'agradaria mostrar-vos algunes de les increïbles fotos que ens va fer la Sonia Arias.
Si us agrada el metal o la música en general, no espereu més a escoltar Erase! ;)
Qui podria pensar que d'un lloc com Manlleu sorgís una banda com Eikostate. Qui podria pensar que d'una banda com Eikostate sorgís un videoclip com el de 'The Betrayal'. Els que coneixem aquests joves extremadament talentosos tant musicalment com en termes de disseny, producció i estètica no ens estranya gens el resultat del videoclip que ahir van estrenar, que mereix totes les accepcions de professional. A qualsevolque no conegui la banda i seli digui que Eikostate són americans estic segur que s'ho creuria. El fet, però, és que no és així, i això ens ha d'enorgullir.
La cançó del videoclip es titula 'The Betrayal' i formarà part del seu disc de debut, 'Tribute to Perseverance', que sortirà el proper 13 de setembre a la mà d'RGB Suports.De moment, ja es pot comprar el nou single 'The Betrayal' a través d'iTunes aquí.
Pel que fa al videoclip, la posada en escena de la banda, com ens tenen acostumats en els directes i com vam poder veure en l'anterior videoclip, és brillant. En aquest cas, també els acompanyen dos molt bons actors, Ramon Villegas i Vanessa Castro, que també interpreten el seu paper a la perfecció: una parella que no es veuen l'un a l'altre, fet que s'ha aconseguit plasmar molt bé amb el joc de la dutxa o de l'ascensor.
El lloc, les escenes i els plans estan molt ben aconseguits i es nota que Abel Roca (director), Xevi Polo (producció juntament amb els mateixos Eikostate, càmera, edició i postproducció) i Pere Rosselló (càmera) han realitzat un treball excel·lent. La combinació de tres escenaris diferents també molt ben lligada (la banda tocant junta, els components tocant sols, el detall d'en David cantant davant del vidre entelat i la història de la parella). I els detalls de l'slow-motion i de la càmera zenital ja són per caure de cul. Les localitzacions on toca el grup són alhota misterioses, boniques i ronegues, una combinació ideal.
L'estètica del grup també acuradíssima com sempre. Crida potser l'atenció que sigui en Rutx l'únic que canviï de vestimenta entre les preses individuals i les col·lectives.
Doncs bé, em sembla que només em queda adjuntar-vos el vídeo, i no us demanaré que us el mireu, perquè em sembla que ja és obvi que ho heu de fer!!!
M'acabo de descarregar el nou cd d'In Flames, Sounds of a Playground Fading. Fins al dia d'avui, només havia sentit el single que ja havien tret, Deliver Us; aquesta cançó ja em va enganxar moltíssim i em va deixar amb les ganes de sentir el disc sencer. Per alguna raó, el disc s'ha filtrat a la xarxa i això ha permès que el poguéssentir deu dies abans del seu llançament oficial.
És un disc espectacular. Conserva l'esperit de death-metal melòdic modern de la banda dels últims anys (res a veure, naturalment amb els inicis) però es nota un gran pas endavant, un pas que crec que era essencial. Un pas d'apropament cap al públic més extens del rock i el metal alternatiu, un pas que no agradarà gens als fans de tota la vida però que agradarà molt als fans de grups com Red però també alhora de la canya de Slipknot, com jo. Això, però, no vol dir que deixi d'haver-hi els típics solos heavies de la banda. Simplement, el contingut melòdic és molt més gran.
En general, el disc té unes línies melòdiques obscures, misterioses, inquietants, i que alhora et transporten a un altre món, et fan aixecar de la cadira ("fly into the distance, disappear for a while", diuen a Deliver Us); és un disc per, la primera vegada, escoltar amb la boca oberta. Els riffs de Björn Gelotte, el guitarrista i compositor dels temes, són extremadament bons i treballats, i el so, una combinació entre Marshall, Mesa Boogie Dual Rectifier i Peavy és immillorable, així com la producció final de tot el cd.
Ahir, nit de Sant Jordi a la Jazz Cava. Podríem dir que va ser l'inici de la temporada Mimmisikous 2011, i això perquè segurament aquesta banda de joves i excel·lents músics osonencs és la que realitza més concerts i de les que atrau més pública totes les festes majors d'Osona.
L'últim concert seu que vaig presenciar, si no recordo malament, va ser per la festa major de Manlleu i, seguint la seva conya que estan preparant repertori nou constantment, van seguir tocant les genials versions de sempre, com per exemple Black is Black, Freedom Sounds, Monkey Man, Hooligans, Twist and Shout o Eleanor Rigby dels Beatles. Elseu directe és dels que més fa ballar. El concert comença relativament calmat, però a mesura que passa el temps, el sempre nombrós públic acaba corejant les melodies i tornades de les cançons. Per la seva banda, els mimmisikous, amb un cantant de luxe, La Iaia (Ernest Crusats) saben contactar molt bé amb el públic i fer-nos gaudir al màxim. No falla, la Cava sempre es fa petita per acollir els Mimmisikous.
Espero doncs que, com cada estiu, hi hagi un bon grapat de concerts de The Mimmisikous Band dels quals poder gaudir! I, de fet, si no hi ha res de nou, crec que aquesta crònica ja servirà per tots ells.
Ja fa dies que els Lax'n'busto van presentar la seva faceta simfònica al teatre l'Atlàntida de Vic. Un concert amb els èxits de sempre i la recuperació d'algun gran tema antic com Nen, surt al carrer. Va ser una experiència molt interessant escoltar aquestes cançons de rock que normalment hem viscut en una plaça, saltant i ballant i que, aquest cop, ens les van presentar amb arrengaments simfònics i que vam escoltar asseguts en una butaca. No obstant, va ser impossible que el públic restés assegut al sonar Llençat a la sala Ramon Muntanyà.
Ja fa molt temps Lax'n'bustorealitza concerts i ja són molts els que he pogut presenciar. Per això, sempre està bé poder gaudir de les seves cançons d'una manera diferent a la que ens tenen acostumats. Músicalment, òbviament no tenen cap mena d'error digne de comentar, són uns músics excel·lents. Salva R. Albech té una gran veu, sobretot per als aguts, però tot i així sempre es trobarà molt a faltar el carismàtic to de Pemi Fortuny.
Si no l'heu escoltat, us recomano escoltar-vos el Lax'n'busto Simfònic, una gran gravació i un molt bon disc.
Divendres passat, Moreno del Metal va presentar el seu disc Tiene Madera a la Sala Pasternak, per cert, buida de heavies osonencs que no han perdonat el salt de l'ex-cantant d'Udol al món de la música comercial i que no es van ni dignar a assistir al retorn del triomfador de La Nova Trinca a Osona.
Sigui com vulgui, està clar que les cançons de Moreno del Metal s'allunyen del heavy convencional i s'apropen molt a la música de festa major, sempre conservant el toc roquero de Toni Torres, equipat amb un gran Orange Rockerverb i una ESP amb pastilles emg.
Després d'una intro playbackejada (que, per cert, va començar a sonar mentre era al lavabo), els components del grup van pujar a l'escenari. Des del meu punt de vista, hauria sigut un començament més potent si la primera cançó hagués anat ajuntada i no hi hagués hagut una pausa. De totes maneres, aquesta petita anècdota es va oblidar de seguida al sentir la primera cançó, un tema que l'hauria de tornar a escoltar, però em va recordar moltíssim les cançons d'Ska-P que a mi m'agraden tant. Estrofes a ritme d'Ska i tornades solemnes amb grans coros de la somrient i bonica Diana Roig i power chords, acompanyats de l'imprescindible teclat de Gerard Miralpeix (per cert, segons em van dir, compositor del tema).
La resta de cançons pròpies van ser les que ja havíem sentit anys enrere. Però certament, en el concert, les versions van tenir molta importància. Una graciosa versió de la Trinca (ho farem tota la nit) i, sobretot, un seguit de revivals dels temes de sèries infantils mítiques de la tele com els Power Rangers, les Tortugues Ninja, Bola de Drac o Ramma van fer cantar com mai a una sala Pasternak bastant plena i molt animada.
El concert va acabar amb una obació i aplaudiments més que merescuts per als músics, que van realitzar un concert genial.
No cal oblidar-se de la gran qualitat dels dos nous components, Toni Pagès (bateria) i Jordi Franco (baix), ni de l'aparició sempre estel·lar de l'Artús "Jackson" i de la de Manu Guix, productor del disc.
Espero que Moreno del Metal torni ben aviat per la comarca a descarregar el seu directe enèrgic, divertit, però també emotiu. Llarga vida a la música, sigui comercial o no!!!
Aquesta és la primera crítica de concert que faig. A partir d'avui, intentaré escriure sobre tots els concerts interessants als quals assisteixi.
La pluja intensa que queia sobre Vic no convidava a sortir de casa, però tot i així no em volia perdre el concert de La Tropa en el marc del Mag Festival, un concert benèfic per a Osona Contra el Càncer. L'última vegada que els havia vist, havia sigut el matí del dissabte de Música Viva, en un concert al mig del Carrer Manlleu de Vic, on ja ens van proporcionar un petit tast de les noves cançons (a més d'oferir-nos un aperitiu de debò!). La grip em va impedir d'assistir al concert de la Torratxa la nit de Nadal i per això realment tenia ganes de tornar-los a sentir després de mig any.
La seva actuació va començar força puntual a dos quarts de 10, malgrat la poca assistència de públic que es va mantenir durant tota l'actuació. El grup, ahir amb 9 components, va començar a tocar les noves cançons del que serà el seu proper disc. Un directe molt dinàmic i lligat que no es va fer gens pesat en cap moment i que, sumat amb el poc temps de què disposaven, va fer que el concert es fes curt.
Les noves cançons són realment excel·lents. La incorporació de Jordi Erra a la bateria ha vingut lligat amb un petit canvi musical a la banda, i potser un cert grau més de professionalitat, però mai sense abandonar l'esperit rumbero/folkero/de pagès, festiu i animat que caracteritza la banda. Tampoc ha desaparegut cap dels instruments de sempre, sinó al contrari: ahir vam poder gaudir del so d'un banjo! Musicalment, com ja es podia observar en el seu anterior àlbum, Un Istiu de merda, es va comprovar que les cançons estan realment molt ben compostes i molt ben resoltes (la qual cosa sempre es d'agrair).
La Tropa és, des del meu punt de vista, el grup osonenc per excel·lència que és capaç de fer ballar i de fer moure a tothom. Ahir, malauradament no ho va aconseguir com normalment per culpa de la poca assistència de públic. Personalment, també m'hauria agradat sentir algun dels hits antics i que tothom coneix; espero que no els oblidin en els pròxims concerts, quan disposin de més temps.
De moment, ja tenim pròxima cita per sentir el grup: serà el 17 d'abril a la Jazz Cava de Vic. No us els perdeu!
Hola! Us deixo la versió de Pinball Map del grup In Flames que vaig gravar fa temps i de la qual ara he fet vídeo per presentar-la al concurs Yamaha Guitar Hero.
Quant a la gravació, primer vaig crear la bateria midi i els efectes amb un programa anomenat Reason. Després vaig gravar les guitarres en línia amb la pedalera Pod xt Live i després vaig gravar la línia de baix. A veure si us agrada! ;)
Avui us parlaré d'un grup de la comarca. Es diuen Extensity i estan formats per Albert "Two-Mas" (veu), Marc (guitarra), Joan Peiron (baix... aquest em sona bastant) i Pepe (bateria). Estil? Crec que en diuen Crust. De fet és el primer grup que he escoltat d'aquest estil, em queda pendent aprofundir en el tema (per exemple, podria començar pels Intensity, el grup que va inspirar el nom de la formació de què estem parlant).
Però per parlar de l'estil d'Extensity el millor que podeu fer és escoltar-los. O sigui que de bones a primeres ja us deixo l'enllaç des d'on us podeu descarregar el seu primer disc, que porta per nom... Extensity! http://quitoca.com/blog/EXTENSITY_Descarrega_i_Promocio.html#disqus_thread Si em permeteu definiria el so del grup d'aquesta manera: tum pata tum... wuaaaaaaaaah(tatatatatatatatatata...tupatupatupatupatupatupaTISHturumtumTISHtururuTHISwuahwuahwuahwuaaaaah)... quan els escolteu, m'entendreu ;) En resum, una dosi d'energia, canya i, com diu aquell periodista, "velocitat i rapidesa" (haha). Assistir a un dels seus concerts és una experiència inoblidable que us recomano a tots (això sí, vigileu si porteu ulleres o si la vostra roba no permet ser regada amb cervesa).
El cd és una obra mestra des del principi fins al final. De fet, és un d'aquells cd's que s'han d'escoltar sempre sencers. La connexió entre les cançons (d'una brevedat vital) és tal que fins i tot si estàs escoltant música aleatòria i te'n surt una d'Extensity, has de treure aquesta opció que barreja totes les teves cançons i seguir escoltant la següent i la següent fins a finalitzar el disc. A la primera cançó se sent una porta obrint-se i a l'última es tanca, un gran detall que exemplifica aquest fet. És una característica que també experimento amb el "No Control", de Bad Religion.
El punt culminant del cd és l'inici del track 6, on "Two-Mas" entona amb la seva veu estripada i incansable "Hay muchas maneras de... MATAR!!!", però també hi ha altres puntassos com "No podrán", un tema que fa moure les grenyes a qualsevol (fins i tot als calbs!).
Doncs res, espero que us escolteu aquest tros de disc. Us deixo un vídeo en directe per fer-vos una idea i no oblideu de visitar el seu myspace o la seva pàgina de facebook.
Heu vist el nou canal 3xl? Heu sentit la música de la careta del principi? És d'Eikostate, un grup de la comarca d'Osona que mescla el rock més dur amb sons de la música tradicional japonesa.
Aquesta formació musical té els seus orígens a la banda de Nu Metal anomenada ''After-feed back'', que es va dissoldre el 2005 amb dos discos a l'esquena i diverses gires per Espanya i part d'Europa. A partir d'aquí, tres dels membres d'aquest grup, Eloi Casellas (guitarra), David Martínez (veu) i Roger S. Roca (tocava el baix amb Af-b però a Eikostate s'incorpora a la bateria), van decidir continuar una carrera musical conjunta i, l'any 2006, després que Lluis Martínez s'unís a la banda com a baixista, van crear Eikostate.
El 2007, Eikostate va gravar el seu primer vídeoclip. La cançó escollida va ser "A life less painful", del seu primer disc, Tribut to Perseverance, que es preveu que surti al mercat en un futur immediat.
L'estiu del 2008, Eikostate va realitzar el seu primer concert. Des de llavors, han tocat a diverses sales i festivals de Catalunya. A més, també han tocat a Múrcia, a Eivissa, a Andorra i al ''Anime North Convention'' de Toronto (Canadà).
El grup va actuar recentment a la sala Razzmatazz de Barcelona com a taloners de la popular banda de metal italiana Lacuna Coil.
Us convido, doncs, a escoltar-vos el que és sens dubte el millor grup de rock del país.
Aquí podeu veure el making of de la gravació del tema que serveix de careta per al 3xl, Riot. No us ho perdeu!
Ja està penjat el lip dub per la independència que vam gravar diumenge passat (dia 24 d'octubre) a Vic. Va ser una experiència genial i el vídeo ha quedat molt bé :)
Com ja sabeu, vam batre el rècord de participació amb 5771 persones. Espectacular! Ara, esperem que tot això serveixi d'alguna cosa...
Al vídeo surto després dels sardanistes, al fons, aixecant una estelada i al final a la plaça a la part esquerra, fora la sorra, també aixecant la meva estelada, la que normalment oneja a la paret de la meva habitació :) (llàstima, em pensava que se'm veuria més gros :P)
PD: Per als que tingueu una connexió lenta, crec que val la pena que us espereu que el vídeo es carregui i que us el mireu amb alta qualitat (1280p) i a pantalla completa (senzillament engegueu el vídeo i cliqueu pausa immediatament després que s'hagi engegat. Llavors us espereu que la ratlla lleugerament vermella hagi arribat al final).
