Ja fa set dies que Audio Secrecy (Stone Sour) es va posar a la venda i si he tardat tant a escriure aquest post és perquè estava ocupat escoltant-lo tres vegades sencer al dia. Suposo doncs que, tenint en compte això, és evident que m'agrada. De fet, m'agrada molt. Tot el que havien dit ells mateixos abans de poder-lo escoltar (que seria un àlbum molt més madur musicalment, que seria eclèctic, etc.) era realment cert. Si el comparem amb la seva entrega anterior (Come What(ever)May) és possible que algun fan de la branca metalera s'hagi decebut amb Audio Secrecy, ja que no compta amb tants hits heavies. Tot i així, cançons com "Mission Statement", "Digital" o "The bitter End" mantenen aquest esperit. Deixant de banda això, el disc compta també amb balades estil "Through Glass" (del seu últim disc), i cançons més purament rockeres.
L'album comença amb una intro de piano i que porta per nom "Audio Secrecy". La veritat és que no té res especial. La segona cançó, Mission Statement, és un dels hits de l'àlbum. És potència des del principi fins al final. La segona, "Digital", segueix la mateixa línia. La línia melòdia és molt bona, però potser s'acaba repetint massa. "Say You'll Haunt Me", el primer senzill, és una cançó popera amb un solo genial. Les següents cançons es podrien dividir en quatre blocs: "Dying", "Let's Be Honest", "Unfinished", "Nylon 6/6", "Pieces", "Hate Not Gone" i "Home Again" són cançons purament de hard-rock, amb guitarres distorcionades, alguna guitarra acústica o sense distorció, veu melòdica i algun crit de tant en tant. Melodies que s'enganxen i, en alguna ocasió, igual que a "Digital", una mica repetitives; "Hesitate", "Miracles", "Imperfect" i "Anna", són les cançons més tranquil·les del disc. "Imperfect" és totalment acústica (sense bateria i baix). "Hesitate" i "Miracles" són dues balades encantadores, i "Anna" és la més canyera d'aquest grup, però no deixa de ser popera i amb una línia melòdica d'aquelles que cada cop que l'escoltes et convenç més. Té també un riff heavy al mig que, el primer cop que el sents, dóna la impressió que no hi encaixa gens, però és qüestió d'acostumar-s'hi; i finalment, queda "Threadbare", que crec que és una cançó a part, diferent de tota la resta. És un tema com obscur, lent, misteriós, amb una tornada que es va repetint (de nou, potser massa cops) i amb un break al mig del tema a partir del qual la cançó va pujant de nou cap a la part més canyera. No és de les que m'agraden més, però és especial i, de fet, és la cançó que tanca el disc (sense tenir en compte els bonus tracks, "Hate Not Gone", "Anna" i "Home Again").
En resum, doncs, crec que Audio Secrecy és un àlbum rodó, amb cançons pop, rockeres i metaleres, amb melodies brutals, amb riffs de guitarra i de bateria excepcionals i amb solos que acabaran sent mítics. Tot això combinat amb el fet que els integrants del grup no van de superiors, se'ls veu humans i tenen molt carisme, fet que els va permetre de fer un concert gratuït, en un petit escenari i a tocar del públic i emès arreu del món per celebrar el llançament del seu nou cd, com també penjar l'àlbum a internet una setmana abans que sortís. Esperem que aquest excés de humilitat no els pasi factura a l'hora de cobrar...
Podeu escoltar l'àlbum aquí a sota, a través de l'Spotify, al Youtube... però la millor opció és anar-lo a comprar ;)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada