Erase

De les cendres de Nyflheim, neix Erase, un grup de joves osonencs que practiquen un metal agressiu (In Flames, Soilwork, Slipknot) barrejat amb moments melòdics imprescindibles (Red, Breaking Benjamin, Stone Sour). Després de realitzar diversos concerts com a Nyflheim i de buscar cantant durant un any, Erase arriben l'estiu de 2011 amb més força que mai.

Així és com ens presentem els Erase a la pàgina pública de facebook: http://www.facebook.com/erasemusica, on podreu escoltar un avançament de tres temes compostos per nosaltres aquests darrers mesos. I si teniu un perfil de facebook i voleu estar al corrent de les novetats del grup, només heu d'agregar-nos a http://www.facebook.com/eraseoficial.

També m'agradaria mostrar-vos algunes de les increïbles fotos que ens va fer la Sonia Arias.

 

Si us agrada el metal o la música en general, no espereu més a escoltar Erase! ;)

Que no em facin riure.

Òmnium es planteja la insubmissió fiscal en 4 anys si no tenim el concert econòmic mentre un alcalde d'Unió com el de Vic ja treballar per una consulta sobiranista de debò impulsada des dels ajuntaments? És un acudit? Que no em facin riure aquests d'Òmnium; com pretenen evadir-se dels impostos mantenint-se a Espanya? Per què no aposten per la independència d'una vegada en comptes d'anar fent la viu-viu amb el govern espanyol quan saben que no ens donaran ni un duro? Si realment no volem seguir sent espoliats per Madrid, el que hem de fer és marxar!

Eikostate - The Betrayal videoclip

Qui podria pensar que d'un lloc com Manlleu sorgís una banda com Eikostate. Qui podria pensar que d'una banda com Eikostate sorgís un videoclip com el de 'The Betrayal'. Els que coneixem aquests joves extremadament talentosos tant musicalment com en termes de disseny, producció i estètica no ens estranya gens el resultat del videoclip que ahir van estrenar, que mereix totes les accepcions de professional. A qualsevol que no conegui la banda i se li digui que Eikostate són americans estic segur que s'ho creuria. El fet, però, és que no és així, i això ens ha d'enorgullir.

La cançó del videoclip es titula 'The Betrayal' i formarà part del seu disc de debut, 'Tribute to Perseverance', que sortirà el proper 13 de setembre a la mà d'RGB Suports. De moment, ja es pot comprar el nou single 'The Betrayal' a través d'iTunes aquí.

Pel que fa al videoclip, la posada en escena de la banda, com ens tenen acostumats en els directes i com vam poder veure en l'anterior videoclip, és brillant. En aquest cas, també els acompanyen dos molt bons actors, Ramon Villegas i Vanessa Castro, que també interpreten el seu paper a la perfecció: una parella que no es veuen l'un a l'altre, fet que s'ha aconseguit plasmar molt bé amb el joc de la dutxa o de l'ascensor.

 

El lloc, les escenes i els plans estan molt ben aconseguits i es nota que Abel Roca (director), Xevi Polo (producció juntament amb els mateixos Eikostate, càmera, edició i postproducció) i Pere Rosselló (càmera) han realitzat un treball excel·lent. La combinació de tres escenaris diferents també molt ben lligada (la banda tocant junta, els components tocant sols, el detall d'en David cantant davant del vidre entelat i la història de la parella). I els detalls de l'slow-motion i de la càmera zenital ja són per caure de cul. Les localitzacions on toca el grup són alhota misterioses, boniques i ronegues, una combinació ideal.

L'estètica del grup també acuradíssima com sempre. Crida potser l'atenció que sigui en Rutx l'únic que canviï de vestimenta entre les preses individuals i les col·lectives.

Doncs bé, em sembla que només em queda adjuntar-vos el vídeo, i no us demanaré que us el mireu, perquè em sembla que ja és obvi que ho heu de fer!!!

http://www.facebook.com/eikostate

http://www.facebook.com/eikostreetteam

 

Amics...

M'agradaria compartir aquest vídeo amb vosaltres.



Per als que no estigueu enterats, el baixista d'Slipknot, Paul Gray, va morir fa un any als 38 anys per culpa de les drogues. Al vídeo, Corey Talyor, el cantant del grup i un dels millors amics de Paul es tatua la cara del seu amic amb la màscara que portava quan tocava. Però això no és important... l'important és el que diu i viu en Corey. Veure en Corey parlant del seu amic fa posar els pèls de punta i em fa emocionar molt.

Perquè tot plegat em fa recordar els meus amics. Us aseguro que els de debò es poden comptar amb els dits de les mans. Amb el temps, n'hi ha que es distancien, n'hi ha que apareixen, n'hi ha que reepareixen... però que se't mori un amic, i més a la joventut, ha de ser terrible... Però val més no pensar en aquestes coses, val més no pensar en quan una amistat s'acabarà, sinó que és millor pensar en el dia a dia, en el que m'estimo els meus amics de debò, en la sort que tinc de tenir-los amb mi, en procurar fer el millor per a ells i en desitjar-los el millor.

No acostumo a fer escrits sentimentals en públic, però aquest vídeo m'ha empès a fer-ho.


Moltes gràcies a tots per ser-hi, amics!

Sounds of a Playground Fading

M'acabo de descarregar el nou cd d'In Flames, Sounds of a Playground Fading. Fins al dia d'avui, només havia sentit el single que ja havien tret, Deliver Us; aquesta cançó ja em va enganxar moltíssim i em va deixar amb les ganes de sentir el disc sencer. Per alguna raó, el disc s'ha filtrat a la xarxa i això ha permès que el pogués sentir deu dies abans del seu llançament oficial.

És un disc espectacular. Conserva l'esperit de death-metal melòdic modern de la banda dels últims anys (res a veure, naturalment amb els inicis) però es nota un gran pas endavant, un pas que crec que era essencial. Un pas d'apropament cap al públic més extens del rock i el metal alternatiu, un pas que no agradarà gens als fans de tota la vida però que agradarà molt als fans de grups com Red però també alhora de la canya de Slipknot, com jo. Això, però, no vol dir que deixi d'haver-hi els típics solos heavies de la banda. Simplement, el contingut melòdic és molt més gran.

En general, el disc té unes línies melòdiques obscures, misterioses, inquietants, i que alhora et transporten a un altre món, et fan aixecar de la cadira ("fly into the distance, disappear for a while", diuen a Deliver Us); és un disc per, la primera vegada, escoltar amb la boca oberta. Els riffs de Björn Gelotte, el guitarrista i compositor dels temes, són extremadament bons i treballats, i el so, una combinació entre Marshall, Mesa Boogie Dual Rectifier i Peavy és immillorable, així com la producció final de tot el cd.

Està clar, doncs, que aquest serà un d'aquells 3 o 4 discos que em compro a l'any!

Us el podeu descarregar aquí (mentre no el descobreixin): http://www.headbangerscrew.net/musica/1068-in-flames-sounds-of-a-playground-fading-2011
I si teniu l'oportunitat i us agrada, compreu-lo!

Aquí us deixo el videoclip de Deliver Us, un vídeo preciós de veritat; dels millors que s'han vist últimament!

Visca el Barça!!!

Gràcies Pep, gràcies equip i gràcies Puyal!!!
Visca el Barça i visca Catalunya lliure!!! ||*||

The lord of the rings

En una de les tasques d'escriure, el nostre professor d'anglès ens va demanar que agaféssim una escena d'una pel·lícula i la passéssim a narració escrita. De seguida vaig pensar en una emotiva escena de La germandat de l'Anell, de Els Senyors dels Anells, quan en Frodo desperta després de recuperar-se d'una ferida i retroba el seu estimat Bilbo.

M'agradaria compartir-ne la meva versió. A veure què us sembla ;)

nota: en cap cas, aquest escrit està copiat del llibre original.

Podeu veure l'escena aquí: http://www.youtube.com/watch?v=8IeaGPZ6_Ks

A scene from the film The Lord of the Rings: The fellowship of the ring (directed by Peter Jackson, 2001) converted to book form

F

rodo left the room where he had stayed due to his injury. He was in Rivendell, land of the Elves. The atmosphere was full of calm and peace. A beautiful singing of birds was coming from some huge old green and brown trees. The buildings, standing just in front of a majestic waterfall, were magic themselves, with beautiful columns and ornamental roofs. Frodo, followed by his great friend Sam, walked along the corridors and the balconies of Rivendell.

Suddenly Frodo turned his head and something made him smile; his friends Pippin and Merry were running towards him. They hugged each other with great happiness. Then Frodo looked away and his expression changed. Behind a tree, sitting on a stone bench, there was an old fellow, swinging his legs as they didn’t reach the floor and writing in a book. Frodo had fixed his gaze on him, at first a little confused. But then, with great amusement and happiness, he realized the fellow was his uncle Bilbo. “Bilbo!” Frodo started to run towards him. Bilbo stopped writing and stood up.

“Hello, Frodo, my lad!” Bilbo hugged him with passion for a long time.

The two hobbits went alone on a balcony and Frodo, sitting on a bench, started to read Bilbo’s book. There and back again... a hobbit’s tale by Bilbo Baggins, he said reading the first page.

“This is wonderful!” and Frodo started to flick through the book.

“I meant to go back, wonder at the powers of Mirkwood, visit Lake-town, see the Lonely Mountain again.” Bilbo, who was at the edge of the balcony, turned back and with some difficulties went to sit next to Frodo. “But age, it seems, has finally caught up with me.”

Frodo continued flicking through the book. Then, he found a map of the Shire inside, drawn by Bilbo, who smiled as Frodo looked at it with a melancholic expression. “I miss the Shire,” he said, “I spent all my childhood pretending I was off somewhere else, off with you, on one of your adventures.” Frodo changed his expression and became a little sad. After a short pause he continued, “But my own adventure turned out to be quite different.” He stared at his uncle. “I’m not like you, Bilbo.”

“My dear boy!” said Bilbo stroking Frodo’s chest.